USAP, crònica d’un descens anunciat :
Ja és oficial. La USAP és equip de segona divisió. Els arlequinats han consumat el primer descens de categoria de la seva centenària història. I ho han fet de la manera més cruel: a la darrera jornada, a un sol cop de càstig de la permanència. I el que és pitjor, ho fa de manera merescuda, ja que ens agradi o no, aquesta USAP no és ni una ombra del que va ser el conjunt que va enlluernar Europa ara fa cinc anys. El que va passar a Clermont no és més que la confirmació d’un descens anunciat, tal com hauria titulat el gran Gabriel Garcia Márquez, traspassat fa pocs dies.
Però quines han estat les causes del descens usapista? Sense por d’equivocar-nos podem concloure i assenyalar que la USAP ha perdut la categoria a causa d’una mala gestió administrativa, social i esportiva.
La marxa de Brunel
Esportivament, la USAP no ha pogut recuperar-se mai de la marxa de Jaques Brunel, D’ençà que l’Astèrix va abandonar la banqueta de l’Aimat Giralt rumb a Itàlia, els de Perpinyà no han sabut recuperar el seu nivell de joc.
La USAP dels anys 2009 i 2010 -les millors versions de l’equip de Brunel, al meu entendre- era un conjunt dinàmic, amb un paquet de davanters molt contundent, i un paper protagonista de la tercera línia, que en tot moment oscil·lava entre el paquet de davanters i la zona de tres quarts per donar una major consistència al mig del camp, minimitzant el risc de perdre pilotes i optimitzant els recursos d’atac multiplicant-se en tasques ofensives. Aquella era una USAP amb una gran personalitat, que volia imposar la seva llei al seu rival, independentment d’on o contra qui juguessin.
Un joc matusser
Com a col·laborador del Diari ARA, he tingut un privilegi enorme a les darreres festes del rugbi català. Vaig poder accedir als entrenaments previs a l’Estadi Olímpic de Montjuïc els dos darrers anys, i vaig poder observar, de primera mà, com entrenava la USAP de Delpoux i De Carli, i com ho feien el Tolosa de Guy Novés i el Toló de Laporte.
Sense ser un gran especialista ni un entrenador de primer nivell, les diferències de preparació entre els equips eren més que notables: mentre la USAP treballava molt les jugades estàtiques i l’atac frontal de davanters, fent un ús gairebé malaltís del “pick and go”, el Tolosa de Novés i el Toló de Laporte entrenaven d’una manera molt més creativa, assajant situacions pràctiques de joc en espais reduïts, observant els moviments que els jugadors haurien de realitzar en cada moment i automatitzant cada acció fins al punt de trobar un equilibri gairebé perfecte entre les fases d’atac i defensa, entre moviments estàtics i dinàmics.
Aquesta observació, totalment subjectiva i poc experta, lliga amb el model de joc de la USAP a les darreres temporades: l’equip ha passat de l’excel·lència tècnica i tàctica de Brunel a un model vulgar, que prima el joc directe i físic per sobre dels moviments tàctics. Un conjunt sense idees que es llença amb moltes ganes i valor sobre les línies enemigues, però que ho fa sense un projecte definit. Evidentment aquests jugadors s’hi han deixat la pell, però cal molt més que això.
Ja sé que històricament el rugbi nord-català s’ha caracteritzat per la seva duresa i pel valor dels seus jugadors, ja sé que a Perpinyà -i bona part del Principat de Catalunya- agrada aquest joc directe, potent i un pèl agressiu. Ja sé que molts aficionat aplaudeixen més un assaig de davantera, trencant el sistema defensiu rival per ganes i empenta que no pas el joc elaborat a foc lent a la zona de màquines que proposava Brunel. Però quan el talent és substituït pel múscul, i la intel·ligència es veu arraconada per la força, és molt difícil poder competir contra les grans potències europees. No es pot pretendre tenir èxit en ple segle XXI amb models de joc heretats del segle XIX. Aquesta és la crua realitat de la USAP. El joc que planteja és superat fàcilment per conjunts més treballats a nivell tàctic, i més intel·ligents a l’hora de moure l’oval. Fixeu-vos en les darreres posicions del Top14, hi trobareu que els equips que proposen un patró de joc més directe són precisament aquells que han perillat al llarg de la temporada. Per contra, observeu el rendiment de conjunts que proposen un joc més dinàmic i evolucionat, a l’estil de Brunel: Toló, Montpeller, Tolosa i Clermont han ocupat el “top four” de la lliga francesa. Casualitat? Jo opino que no…
La marxa de jugadors emblemàtics, primer símptoma crisi social
Entenent l’empobriment tàctic de la USAP es comprèn també molt millor la marxa de grans jugadors de la USAP, molts d’ells autèntics emblemes del club, com Porical, Guirado, Mas, Schuster, Chouly, Tchale-Watchou, Planté i Bosch, o de futures estrelles del rugbi com Camille López, Sofiuane Guitone o Romain Taofifenua.
Des de molts mitjans de comunicació, i fins i tot des de dins del propi club, s’ha presentat aquesta fuga de jugadors de forma esbiaixada, presentant els jugadors com autèntics mercenaris que abandonen el club per motius econòmics.
La realitat és que darrere de totes aquestes sortides de jugadors s’amaga una realitat més amarga, la de casos en que alguns jugadors es veuen obligats a sortir -o se’ls presenta la porta de sortida del club- per minimitzar qualsevol crítica interna o veu discordant amb la direcció esportiva o amb la junta directiva.
Goze i la crisi administrativa
L’últim pla que podem analitzar per explicar la trista realitat usapista és la crisi administrativa. La presidència de Paul Goze (2007-2012) no va estar exempta de polèmica. Alguns dits l’assenyalaven a ell com el responsable de la delicada situació econòmica del club, que si bé semblava estar ben sanejat, es troba en una fase de certa fragilitat, que complicaven els fitxatges de jugadors de més qualitat. No cal dir que amb l’equip a segona divisió, les finances del club es veuran seriosament afectades, ja que els ingressos per drets d’imatge, televisions i taquilles seran molt menors a la Pro2.
La marxa de Goze a la presidència de la Lliga Nacional de rugbi (LNR) va ser interpretada per alguns opositors a la directiva com una fugida d’un personatge al que s’atribueixen, de forma especulativa, rumors d’opacitat en algunes transaccions, primes i salaris de jugadors.
La marxa del president va deixar un buit a la presidència del club del Rosselló, obrint una etapa de certa incertesa que no va ajudar a estabilitzar la situació d’una entitat en decadència. La presidència de Daniel Besson va ser un període d’inestabilitat institucional constant, que van portar-lo a deixar la presidència a l’inici de l’actual temporada. Algunes informacions apuntaven que el propi Goze podria haver mogut alguns fils per provocar la caiguda en desgràcia del seu successor.
A l’agost de 2013, tot començant l’actual temporada, els divuit membres del consell d’administració van escollir president de l’entitat al senyor François Rivière, un empresari d’èxit vinculat als partits de dreta francesa, que prometia augmentar el pressupost del club rascant-se la seva pròpia butxaca (segons sembla, invertint un milió i escaig d’euros).
Un futur millor?
El propi Rivière ha anunciat una remodelació profunda del club. Segons ell “seria estúpid mantenir allò que no funciona”, i ha promès un pressupost d’onze milions d’euros per la temporada vinent,, el pressupost més alt de la segona divisió. Un altre cosa és la credibilitat d’una directiva que volia tornar a fer la USAP campiona en tres anys i que l’han portat a segona divisió per primera vegada en la seva història…
http://blogspersonals.ara.cat/rucbicatala/2014/05/07/usap-cronica-dun-descens-anunciat/